Parlem amb Teresa Enrich, productora audiovisual
Entrevista en el marc del programa “La Diferència Multiplica” impulsat pel Clúster Audiovisual de Catalunya i amb l’objectiu d’augmentar la visibilitat i presència de les dones al sector audiovisual i en l’àmbit empresarial.
En la primera edició d’aquest apartat del newsletter publicada el juny de 2024 dedicat al programa “La diferència multiplica”, tenim la sort d’entrevistar a la Teresa Enrich i Mas, una reconeguda productora dins del sector de l’audiovisual de la nostra terra, pionera en el seu dia i amb una trajectòria professional increïble.
La Teresa va estudiar ciències empresarials i pensava dedicar-se al món de la compra i la venda, però un cop del destí (si es pot dir així), va portar-la cap a aquest àmbit. Un àmbit on ha estat atrevida, valenta i disruptiva, trencant motlles de l’establert.
Entrevista realitzada per Vanesa Alarcón, advocada especialitzada en IP&IT, sòcia de AGM Abogados.
Veiem a continuació, com ha estat i és la seva història…
Clúster Audiovisual (CA): Teresa, com vares començar en aquest món?
Teresa (TE): Doncs jo donava classes particulars a un nen, mentre estudiava i treballava. I un d’ells, era el fill d’en Pérez Giner, llavors productor del Grupo Zeta. Un dia, mentre li donava classes a la sala de juntes va aparèixer ell i em diu: “aviam, Teresa, tu vols fer cine?”. I resulta que venia amb un altre senyor que jo no coneixia, però que després vaig saber que era en Francesc Bellmunt, director de cinema. I jo, sense pensar-hi massa, vaig dir que sí. I així va començar la meva aventura com a regidora. Així que vaig començar a treballar en la primera pel·lícula de Bellmunt que es deia “L’orgia” (que després va resultar ser força innocent).
CA: Quina edat tenies quan vas començar?
TE: Doncs vaig començar amb uns 22 anys, abans d’acabar els estudis. Va ser tota una experiència nova per a mi. I clar, en aquella època vaig començar a cobrar 19.000 pessetes per setmana, tot un dineral per a mi!
Des de llavors, no vaig parar. Suposo que no ho devia fer tan malament (fa broma).
CA: En quines pel·lícules has participat?
TE: Doncs en moltes. Per exemple, a la Plaça del Diamant, ens vàrem fer molt amics amb Agustí Villaronga que llavors, tot just, començava; i li vaig fer arribar un guió del mateix a en Pepón Coromina, a qui ja coneixia, sense ni tan sols haver-lo llegit.
En Pepón va dir que no ho veia i una mateixa, va apostar per crear la seva pròpia productora. Llavors tenia uns 31 anys. En aquella època, era la primera productora que hi havia al món de l’audiovisual, però d’això me n’he assabentat després.
CA: Com va ser aquesta experiència?
TE: Doncs va ser molt dura. Amb gols per tot arreu. Jo era nova i allò era un món de voltors. Però com que ens vam atrevir a fer-la, llavors, per al mercat, érem genis.
La veritat és que amb aquesta primera pel·lícula, “Tras el cristal”, vam anar a molts festivals, com el de Berlin, viatjar a tot arreu, guanyar premis. Amb aquesta pel·lícula, jo vaig fer la volta al món!
La pel·lícula és la primera pel·lícula de l’Agustí Villaronga com a director i la meva primera com a productora.
Amb el temps, m’he adonat que ha estat la millor experiència de la meva vida.
Un cop vaig acabar aquest projecte, vaig tancar la productora i em vaig tornar a posar com a directora de producció o productora executiva. I després d’uns quants anys, em vaig tornar a posar pel meu compte.
CA: Quantes pel·lícules has fet?
TE: He fet 127 produccions, no totes de ficció. I un 70% de totes elles, en coproducció. Amb 70 anys, estic molt satisfeta de la meva vida. No he estat mare, però he fet i vist moltes coses.
CA: Què sents respecte de tota la teva trajectòria?
TE: Doncs que sempre m’he deixat fluir per la situació. Fent el que sentia en tot moment. Aprofitar les oportunitats que m’han anat apareixent.
CA: Tens alguna producció favorita?
TE: Doncs sí, “Carta a Eva”, d’en Villaronga, una minisèrie de dos capítols, que s’ha tornat a projectar a la Filmoteca de Catalunya ara al juny i que narra el viatge a Espanya d’Eva Perón el 1947 i la relació entre la primera dama argentina amb la llavors primera dama espanyola.
Una altra podria ser “La Habitación de Fermat”, un thriller, de Rodrigo Sopeña i Luis Piedrahita. I les darreres que he fet, “La piedad”, d’Eduardo Casanova, i “El vientre del mar”, també d’en Villaronga, que m’han encantat.
He fet molts documentals. I un que m’agrada molt és “Atapuerca, el misterio de la evolución humana”, amb en Javier Trueba.
CA: Quins projectes tens al cap ara mateix?
TE: Doncs aviat (se la veu molt il·lusionada) dirigiré el meu segon curt que es diu “Los becarios de Dios”, amb estil Monty Python i en format musical. L’argument és que hi ha una explosió planetària i la Terra, s’ha quedat sense pràcticament, humans, només quedant els becaris. Tots els enginyers, professionals d’alt nivell, es troben fora. I llavors seran els becaris els hauran de reconstruir el planeta. És un despropòsit total (riu)!
CA: Quins han estat els principals reptes o situacions que has hagut de gestionar en la interacció home-dona dins del sector audiovisual? I com ho gestionaves, en el seu cas?
TE: Doncs la veritat és que sempre hi ha hagut molta gent impresentable dins d’aquest món. Molt masclisme. Persones que no volien escoltar i que només volien ficar-te mà, amb perdó de l’expressió.
Però jo sempre he anat amb les persones més modernes, que tenien una visió més oberta.
Amb la Pilar Miró, que també era una avançada al seu temps, sempre vàrem tenir molt bona relació i comentàvem aquest fet, que hi havia molt masclisme.
A l’hora de gestionar aquestes situacions, em costava, però els hi parava els peus. Semblava que, si no els hi seguies el fil, no escoltaven res perquè, en realitat, volien una altra cosa.
CA: Diries que ho has tingut més fàcil o difícil per ser una dona en aquest món?
TE: Doncs molt més difícil, la veritat. Anys llum. Fins i tot ara, amb tot el que ha canviat, només trobes homes a càrrecs directius, amb alguna excepció. Tot es queda estancat als rodatges. En realitat, els que segueixen tallant el bacallà, segueixen essent homes. Ara me’n vaig a Cannes (a la data de l’entrevista) i només tinc reunions amb homes. Per tant, no és només una qüestió d’aquí sinó a nivell internacional.
Del que sí que trobaràs és més dona com a directora de producció. Però és la que fa la feina i surt als crèdits. La visibilitat és més dels homes. El dia de la “foto” surt el productor o director i l’actriu. Però no qui hi ha darrere.
CA: Què caldria, doncs, al teu parer, perquè el panorama canviés una mica?
TE: Doncs buscar formes de donar reconeixement a les dones, i contribuir perquè també hi hagi més dones fent coses, atrevint-se a fer coses dins del sector. Cal que ens sapiguem arriscar, que tinguem més visió empresarial, també. Però aquesta forma de fer, també t’ha d’agradar.
CA: I en relació amb els homes, què hauria de canviar al seu món?
TE: La veritat és que se senten molt còmodes al seu món i nosaltres els hi provoquem un problema, perquè els trenquem els esquemes. Fins que accepten que vals, és tot un món. Una dona ha de tenir unes qualitats increïbles per poder ser acceptada com a igual dins del seu món. Ha de ser convincent i després estar molt capacitada.
No saben com gestionar que una persona pugui ser igual i parlar amb el mateix llenguatge, amb independència del gènere. No saben trobar una relació d’igual a igual amb professionals dins del sector, fora del seu rol de fill, pare…
Per tant, caldria canviar a nivell educacional. També que canviessin certes polítiques i que la gent hi cregui en això, no només per complir amb les polítiques.
CA: Quina és la situació actual?
TE: Ara mateix em falta trobar guionistes, tècniques de so, de postproducció… M’està costant arribar a la quota. Per tant, cal educar a les noies en què també poden ocupar aquests rols i perfils més tècnics. Crec que és a la preadolescència on cal insistir i incidir perquè és on comença el conflicte, els complexos i les distincions més reals de gènere.
Curiositats sobre la Teresa:
- El què li agrada més: Muntar el pla financer i el pressupost. Fer l’estratègia comercial i gestió del negoci o projecte.
- Coses que ha après de la professió: Sobretot, relacionar-se amb gent diferent. I conèixer històries diferents. Aprendre d’altres cultures, com de Sud-Amèrica, on va aprendre moltíssim.
- Coneixements adquirits de la relació home-dona: A vegades, cal aixecar-se de la taula i marxar.
- Mania confessable: Una: l’ordre. I una altra: que la gent amb la que treballo, no entengui què és prioritari.
- Aficions: Jugadora de brigde (en el seu dia, vaig ser campiona júnior). Ara hi jugo a través d’Internet. Em relaxa molt!
- Més informació sobre ella: Perfil Dones Visuals / Viqupèdia.
Ha estat un plaer entrevistar a la Teresa. Una dona enèrgica, amb les coses clares, que va apostar per quelcom nou i que tot el que es proposa, ho fa de forma excel·lent. Tot un exemple i inspiració dins del món de l’audiovisual en l’aposta per les coses noves i per creure en un mateix, lluitant contra, a vegades, els paradigmes establerts.
Entrevista realitzada per Vanesa Alarcón, advocada especialitzada en IP&IT, sòcia de AGM Abogados, i publicada a la newsletter del Clúster Audiovisual de Catalunya el juny de 2024.
Via Laietana 32-34 4ª planta . Barcelona 08003. Telf: 616663567
