Parlem amb Eli Pueyo, cofundadora de 16Nou i Blackfish

Entrevista en el marc del programa “La Diferència Multiplica” impulsat pel Clúster Audiovisual de Catalunya i amb l’objectiu d’augmentar la visibilitat i presència de les dones al sector audiovisual i en l’àmbit empresarial.

L’Elisabet Pueyo és una de les fundadores de 16Nou i de Blackfish, junt amb Jaume Obiols, empreses que avui són conegudes al món de l’audiovisual per, entre d’altres, donar suport a programes de televisió com Aruser@s, l’Eufòria o La Marató de TV3, entre molts d’altres.

Ja fa un temps que varen decidir crear els seus propis equips de mediaservers (ordinadors d’alta capacitat per gestionar el contingut audiovisual que s’envia a les pantalles LED dels platós) i, més endavant, dotar les seves instal·lacions de tots els serveis necessaris per a la producció, tant publicitària como televisiva o corporativa.

Avui parlem amb l’Eli en aquesta nova entrevista publicada a la newsletter del Clúster Audiovisual el desembre de 2024.

Entrevista realitzada per Vanesa Alarcón, advocada especialitzada en IP&IT, sòcia de AGM Abogados.

Eli, ens podries explicar què és el que vas estudiar?

Doncs a la Universitat vaig estudiar enginyeria de telecomunicacions d’imatge i so.

En el meu cas, tinc una vessant molt tècnica i científica. Estic especialitzada en Media Servers i XR. Així doncs, tot i que tinc una formació molt tècnica i científica, el lideratge de 16nou i Blackfish m’ha portat a dedicar la meva feina a la gestió de les empreses.

Quin percentatge de dones o noies feien enginyeria quan tu vas començar a estudiar?

Jo crec que devíem ser un 10% del total d’alumnes. També t’he de dir que jo feia les classes a la tarda, amb la qual cosa, encara n’hi havia menys que als matins.

També és cert que ara també, si compares, hi ha més ofertes d’altres tipus d’estudis i el ventall és més ampli. Per exemple, la meva enginyeria es feia en un centre privat perquè no hi havia estudis d’aquest tipus a la universitat pública en aquell temps.

Explica’ns una mica la teva trajectòria. Com has arribat fins aquí, passant a ser la CEO de la teva pròpia empresa?

El cert és que gran part de la carrera és molt teòrica, però també teníem l’oportunitat d’especialitzar-nos en diferents àrees, i jo vaig triar la del vídeo, tenint accés a equips audiovisuals i formació complementària, com postproducció, i a operar càmeres, entre d’altres.

Durant la carrera, a més, vaig fer pràctiques a TV3 de forma puntual, fent substitucions com a control de càmeres, caps de setmana, alguns dies puntuals o dies més seguits, al llarg d’un any. I l’any 2002 em van trucar per una entrevista per a una empresa francesa que es deia Tatou Vídeo.

Es tractava d’una empresa de lloguer d’equips audiovisuals, que buscaven una persona per la delegació de Barcelona.

La veritat és que en paral·lel a aquesta trucada, també vaig rebre una altra trucada per una altra oferta a un canal de televisió, però aquella em va ressonar més.

Quan vaig començar, com que era una delegació molt petita, com a tècnica, em tocava revisar el material, preparar els equips, però també a fer pressupostos, la gestió de facturació, albarans… Amb tot plegat, vaig començar a entendre el funcionament global d’una petita empresa.

Per tant, feies una mica de tot.

Sí, allà vaig començar a tocar més temes també relacionats amb atenció al client, la pròpia prestació de serveis i em va agradar força. A més, al cap de mig any, l’empresa es va marcar com objectiu fer més coses i ampliar negoci. I vaig convidar a un company de la Universitat perquè s’apuntés al projecte. I des de llavors que treballem junts.

Però les coses, a Tatou, al cap d’un temps no van anar tan bé i va haver de tancar aquí a Espanya al 2010.

I llavors va ser quan vàreu decidir quedar-vos amb el seu negoci?

Sí, vam negociar i vam oferir comprar-los el material a terminis, en un any i ens vàrem quedar amb el local, el telèfon… Va ser una etapa molt intensa, a l’inici. Des de llavors que som socis amb el meu company de la carrera, en Jaume.

El 2011, vam fundar l’actual empresa 16 Nou, una empresa que seguia la mateixa filosofia que Tatou. Però hi va haver un moment en el que ens vàrem trobar que la gent no només demanava lloguer d’equips, sinó que volia comprar-ne. I per tant, vam obrir aquesta altra línia, creant la nova empresa: Blackfish.

I en quina situació us heu trobat? Us va afectar la pandèmia, per exemple?

Doncs hem anat evolucionant molt, en especial, després de l’època de la pandèmia, que a nosaltres sí ens va impulsar.

Donada la necessitat que va néixer arrel de la pandèmia, de fer molts esdeveniments, reunions, xerrades… de manera no presencial, vam reformular els nostres mediaservers per fer front a les demandes de streamings amb Vmix i realització d’entorns virtuals.

Podem dir que 16 Nou ha anat creixent poc a poc, i que Blackfish ha tingut una projecció més forta.

En l’actualitat som unes 30 persones i hem donat el salt a Madrid. Per tant, no ens podem queixar, la veritat.

Quins reptes diries que heu superat durant aquests anys?

El primer, mantenir-nos funcionant després de que l’empresa francesa decidís tancar. Va ser una època molt dura. De supervivència. Perquè tot el què entrava, era per pagar els equips i proveïdors.

Però, per sort, l’any següent ja vam anar creixent d’estructura, contractant algú per al magatzem i, poc a poc, hem anat fent passos.

Quines apostes heu fet per al negoci durant aquest temps?

Doncs el 2012 vàrem canviar de local i vam contractar a una persona que, amb els anys, ha esdevingut la meva mà dreta, molt important per al negoci.

Al 2013 hi va haver un punt d’inflexió en la nostra trajectòria ja que se’ns va presentar l’oportunitat de comprar el material d’una empresa que tancava, multiplicant per cinc, el stock d’equips que teníem. Vam haver de negociar fort i fer un esforç enorme, però això ens va ajudar a avançar molt més ràpid.

El 2017 vam tornar a canviar de local, on som actualment. Es tracta d’un espai de 500 m2 de magatzem i oficines que vam ampliar al 2021, comprant també els locals annexos als nostres, tenint la possibilitat de construir un plató al centre de Barcelona.

I quins són els projectes que t’ha il·lusionat més aconseguir?

Per a mi, un èxit que hem aconseguit és que la gent estigui satisfeta treballant a l’empresa. Hi ha gent que, fins i tot, ha marxat, però ha tornat a treballar amb nosaltres sense cap problema, o que ha tornat per llogar material. Això per a mi ha estat clau.

També em dona molta satisfacció, poder anar a prendre una cervesa amb qualsevol empleat de l’empresa. Haver creat una segona família, una comunitat on tothom se sent a gust, tot i que no sempre és fàcil.

Canviant una mica cap a un dels objectius d’aquest projecte que tenim de “La diferència multiplica”, per donar-nos visibilitat i buscar el punt d’equilibri en aquest món de l’audiovisual, et voldria fer algunes preguntes concretes.

En aquest sentit, podries dir-nos si t’has trobat amb alguna dificultat en la teva trajectòria pel fet de ser dona? Per exemple, a la teva experiència a Tatou o a la teva empresa?

Doncs podria dir que, a la part de Tatou, crec que precisament va ajudar que la impulsora de la delegació de Barcelona fos una dona i es creés una simpatia o empatia entre nosaltres que va facilitar les coses. Es va crear un vincle força fort.

En el què té a veure amb la resta, m’he trobat amb certes dificultats però no sé si pel fet de ser dona o pel fet de ser molt jove en el seu moment. Ser dona i ser jove, encara ho pot posar més difícil en ocasions.

Amb l’edat que tinc ara, de vegades, encara em passa que he de donar massa explicacions, segons com…

En ocasions et trobes amb situacions una mica desagradables, des del meu punt de vista, no coses greus però sí micro masclismes que poden molestar. Per exemple, mensplainning… o similar. Però penso que és una qüestió o situació que passa a tot arreu.

El cert és que em preocupa molt més que passi a altres àmbits que tenen més pes dins la societat, com al món judicial, o quan es tracta de situacions que comporten danys socials.

A vegades sí que m’he trobat amb homes que em venen a explicar com funcionen certs equips perquè, com sóc dona, semblaria que no hi entengués o em calgués alguna explicació addicional.

Però el cert és que aquest tipus de situacions, les veus, les gestiones o sorteges i ja està.

I què tal et portes amb el teu soci o socis? Després de tants anys, entenc que bé…

Doncs amb els meus socis, ens portem molt i molt bé. També veig que, almenys, a la meva generació, hi ha voluntat de canvi, per sort. Espero i desitjo que en el futur, tot vagi en aquesta línia.

Nosaltres procurem, a més que hi hagi una certa paritat entre homes i dones.

Us resulta fàcil trobar equip o aquesta paritat?

Doncs costa trobar tècniques. Ara mateix, sí tinc dues dones a l’equip tècnic que tenen força pes. I estic encantada.

Trobes alguna diferència respecte del teu lideratge, respecte del que practiquen els teus socis? O veus diferències entre el lideratge femení versus el masculí?

En el meu cas, jo intento crear un entorn agradable, d’empatia, que tothom estigui content, satisfet. Intentem crear com una espècie de comunitat on es genera un suport, un respecte entre els companys.

Penso que no sempre ens comportem igual però això no és bo ni dolent. Cadascú té les seves habilitats, però també mancances.

Consideres que hagis patit en alguna ocasió, el síndrome de la impostora?

Diria que no. Però a vegades m’ha passat que m’ha fet mandra anar a alguna reunió perquè hi havia massa homes i saber anticipadament que no t’inclouran a les converses o bé que parlaran de coses que realment no m’interessen.

No puc dir que sigui masclisme. Potser, simplement és que tenim forma de pensar o fer diferent. I en virtut d’això, a vegades, podries arribar a trobar-te exclosa.

També pot dependre del número de persones que hi hagi a la reunió. Si és més reduït, normalment és més fàcil i proper.

I al sector, consideres que pots trobar diferències en algun moment, més enllà del que tu has viscut?

Doncs sí que puc dir que, per exemple, a les fires, sempre acostuma a haver-hi més homes que dones, com a la tecnologia. Jo ara ja m’he acostumat a aquesta realitat. També veig que hi ha vegades on això canvia una mica. Però encara li queda…

Què proposaries per provocar que hi hagués més noies a carreres o estudis de perfil més tècnic?

Doncs penso que s’hauria d’educar des de petits i que a nivell institucional i social s’hauria de fer alguna planificació que ajudés en tot això. Per exemple, alguna xerrada en el món dels pre-adolescents…

Crec que s’hauria de fer alguna cosa a primer d’ESO perquè és on els nois i noies, comencen a plantejar-se què volen fer en un futur. També penso que som nosaltres les mares qui també els hem d’ajudar a despertar inquietuds. Per exemple, ensenyar-los coses, fer-los testejar, perquè vegin el què els pot agradar més.

Igual als estudis fonamentals també haurien d’ensenyar alguns aspectes sobre professions més tècniques o científiques, amb algunes classes pràctiques perquè experimentin. Si bé, no estic al dia dels plans d’estudis i potser hi ha coses que s’estan fent que desconec.

Millors èxits aconseguits o apostes…

Haver creat aquesta Comunitat a la meva empresa, el meu equip. També, quan vàrem comprar l’empresa que comentava abans, de 2013, una empresa més gran que nosaltres. Vàrem haver de llogar fins i tot un tràiler, per anar a Madrid i recollir-ho tot.

També decidir anar a Madrid i apostar pel nostre negoci allà.

Curiositats sobre l’Eli:

Dels homes, he après… que cal entendre’ls, però que també has de ser ferma si creus que no tenen raó en alguna cosa. I plantar-te.

Coneixements adquirits o que hagis après arrel de la professió. A gestionar personal, a invertir en projectes, en el negoci… També, perdre la por a moltes coses.

Una mania confessable. No suporto que la gent digui mentides. A més, si ho detecto, els hi dic.

Et posa nerviosa… Les faltes d’ortografia, em posen nerviosa. També que la porta del lavabo es quedi oberta o la tapa del wc, es quedi aixecada. No ho suporto.

Aficions… El futbol sala. Tot i que vaig deixar de jugar-hi fa anys, la veritat, tinc ganes de tornar-hi.

Alguna pel·lícula favorita. El club de la lluita. Em va sorprendre molt. No és la meva favorita però em va copsar molt. També, Airbag, en el seu moment.

Entrevista realitzada per Vanesa Alarcón, advocada especialitzada en IP&IT, sòcia de AGM Abogados, i publicada a la newsletter del Clúster Audiovisual de Catalunya el desembre de 2024.