Parlem amb Diana Cuyàs, colorista sènior i co-fundadora de Higgins Postproduction

Entrevista en el marc del programa “La Diferència Multiplica” impulsat pel Clúster Audiovisual de Catalunya i amb l’objectiu d’augmentar la visibilitat i presència de les dones al sector audiovisual i en l’àmbit empresarial.

Avui parlem amb Diana Cuyàs, colorista sènior i una de les fundadores de Higgins Postproduction, un laboratori de post-producció que dona servei d’imatge a la producció audiovisual.

L’entrevista ha estat realitzada per Vanesa Alarcón, advocada especialitzada en IP&IT, sòcia de AGM Abogados.

Diana, com vas començar en aquest món?

Jo sempre havia tingut molt clar que volia estudiar quelcom lligat a la Comunicació. El cert és que a la carrera havia començat amb Publicitat a la Universitat Ramon Llull, on s’estudiava Publicitat, Relacions Públiques i Audiovisual i, al canvi del primer cicle al segon, que era on t’especialitzaves i havies de triar, vaig decidir canviar de Publicitat a Audiovisuals.

Què és que et va agradar més?

Doncs que vaig començar a veure parts que eren més tècniques i coses d’edició. Vaig començar a veure el costat pràctic del què m’explicaven a classe.  M’hi estava molt temps, però m’agradava molt.

I com vares començar amb aquesta especialització?

Al darrer any havia de fer unes pràctiques. No tenia molt clar què volia fer, però tenia molt clar el què no. Jo no volia anar a una televisió, a una productora de televisió, per la informació que m’havia arribat sobre aquest món. I llavors, el meu coordinador acadèmic de les pràctiques, un dia em va comentar que havien sortit unes pràctiques a una empresa que es deia FIMTEL, que m’ho anés a mirar.

FIMTEL era una empresa de post-producció. Recordo (ho diu amb la cara il·lusionada, i com de nostàlgia) que el primer dia que vaig començar ja vaig veure clar que em volia dedicar a això. Per aquells temps aquesta feina era molt diferent, nova. No es coneixia aquesta cara del món audiovisual. Ara ja, tot això, és més conegut o hi ha més informació al respecte.

I com era aquella experiència? Què és el que et va agradar més?

Vaig estar allà com 6 mesos de pràctiques i les vaig allargar una mica. Es tractava d’un lloc molt desenfadat, on treballaves molt, però amb un equip jove molt tècnic, amb gent molt diversa, molt creatius… Allà podies veure tota l’evolució des de que arribava un material fins a com sortia. I em va enganxar molt.

Després de les pràctiques em vaig quedar allà, aprofitant una vacant que hi va haver. Era de tècnica de sala de màquines.

Vaig passar més temps fins i tot del què em tocava, però perquè m’encantava. Recordo que al principi em tocava fer els cafès, però era una excusa per estar allà i continuar aprenent.

Vaig fer amics, també. Fins i tot amb una noia ens vam fer molt amigues i vaig acabar compartint pis amb ella. Tot em resultava fàcil.

I el salt a l’especialització concreta, com es va donar?

Doncs després vaig passar a la sala de muntatge i vaig començar a fer coses relacionades amb color. Poc  després, vaig començar d’assistent de la sala de color, amb el Moncho, que avui és un dels meus socis.

Mentre tot això passava, l’empresa de llavors, anava canviant de socis, anava creixent, però jo anava aprenent cada cop més.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, vaig treballar a Eclair, una empresa francesa que fins fa poc estava a Espanya. I allà ja vaig fer el salt a colorista a sènior. I vaig passar de fer publicitat a fer ficció.

Vas trobar molt canvi en aquell moment?

Sí, no tenia res a veure. Era un salt molt gran, que suposava un repte a molts nivells. Em sentia com insegura. Però allà hi havia l’Àngel Martin que era la persona que portava el departament, qui m’havia vingut a buscar i qui em va donar molta tranquil·litat, junt amb l’equip que sabia que formaria part d’aquest departament.

La veritat és que vam estar uns onze anys amb ells. Fins el 2021 que el departament d’aquella empresa va tancar perquè van decidir canviar el rumb de la mateixa.

Què va passar, doncs?

En aquell moment, en paral·lel, l’equip que hi havia, ja sabia que aquesta unitat o departament desapareixeria. Ens trobàvem treballant en un projecte que ens portava temps i aquest, es va allargar un parell d’anys.

Llavors vam tenir aquest període de temps, per veure què fèiem, si ens atrevíem a continuar nosaltres o no. Vam tenir temps de fer un viatge emocional, en certa manera suficient com per donar el pas. I al final, fa tres anys, vam muntar Higgins, en Willi Nuez, el Jordi San Agustín, el Moncho Sànchez-Gòmez i jo.

I què penses al respecte quan mires enrere? Estàs contenta d’haver-te atrevit?

Sí, estic molt contenta però, analitzat ara mateix, veient-ho amb perspectiva, veus que has fet un pas on hi havia una barreja de situacions i sentiments. Una part d’il·lusió, de cert risc o inconsciència… Hi ha moments a la vida on les coses et porten cap allà com de forma natural, però… també, amb moments difícils.

Parlo en passat perquè tot i que no fa gaire que vam començar, fa uns dos anys, el Jordi San Agustín va morir, molt inesperadament. I clar, cal unir la situació de gestionar un negoci, des del desconeixement, amb una situació que va afectar també a nivell personal i que s’havia de gestionar, també.

Clar, quan parles sobre això, una es posa trista. Feia 20 anys que treballava amb ell.

Si mires enrere també te n’adones que portes des dels 20 anys, essent una assalariada, i que just fa 4 anys que vas donar el pas de convertir-te en empresària.

Què és el que has trobat més difícil?

Doncs no és que sigui difícil, sinó que el canvi que fas és molt fort. Passes de fer la teva feina, fent de tècnica i, de fet, continuo fent-ho, però amb l’afegit de moure el negoci, tant des de la part pràctica, de facturació, de captar clients… Clar, jo m’he format per ser tècnica, no comercial.

El cert és que els tres, en tot aquest temps, hem hagut de fer un aprenentatge molt gran. Treure vergonyes, limitacions o formes de fer, sortir de la zona de confort per créixer.

En el nostre cas, tot van ser les circumstàncies, l’apostar per nosaltres… Va ser una barreja de diferents elements que, potser, si no s’haguessin donat d’aquella manera, el camí hagués estat diferent. Igual no hauria muntat mai una empresa…

I clar, potser és molt evident per a tu o per al sector però què és el que fas tu en el teu dia a dia? En què consisteix la teva funció o feina com a colorista?

Nosaltres el que fem es a partir de la pel·lícula ja editada, reconstruïm el muntatge amb el material original de càmera, amb la màxima qualitat per poder retocar i ajustar la imatge de l manera que ens interessi.

De manera que jo, junt amb el director/a de fotografia i el director/a treballem la imatge per tal d’ajustar-la al que es buscava des del rodatge. És a dir, ajustem llum, contrast, color o to de cada pla.

Per exemple, si vols rodar un thriller, buscaràs un color que sigui més fosc, que els negres siguin més negres… o tons més freds. El director/a de fotografia, il·lumina pensant en quin resultat voldrà i nosaltres a color li acabem de donar tota aquesta intenció.

El que provoques és la concentració de l’espectador on tu vulguis dins la imatge o escena, i generes o remarques una emoció en concret.

I com funciona tot plegat? Com és el dia a dia?

Tens dues cares o facetes. N’hi ha una més tècnica, que se’n diu igualar, que permet que dues imatges gravades en moments diferents, sembli que estiguin gravades en el mateix moment. I hi ha una faceta més creativa, on plasmes més la sensibilitat o sensacions que es volien donar.

És una feina bonica, però molt laboriosa, perquè vas pla per pla. T’ha d’agradar. Pensa que normalment estàs entre 10 i 15 jornades per pel·lícula.

Es tracta d’una feina molt emocional. Sembla molt abstracte, però és fàcil d’entendre quan li expliques a algú el que s’ha fet.

A vegades, quan expliques a la gent com funciona, després em diuen que no paren d’analitzar i veure el que jo els hi ensenyat, entre cometes, i es perden la pel·lícula, perquè es queden concentrats en analitzar això (riem).

Quins consideres que són els principals reptes vinculats al negoci?

A nivell personal, però lligat al fet de muntar una empresa, potser té més a veure en confiar amb tu, en certa manera amb superar el síndrome de la impostora.

A vegades, també és voler trencar la barrera del pensament relacionat amb l’ambició, que sovint té una connotació negativa. Penses que ets ambiciosa, però dubtes si això està bé o malament.

Higgins va ser fruit de les circumstàncies. Però un cop arrencat, te n’adones que també és molt teu. Que si bé es van donar unes circumstàncies, vam decidir continuar i emprendre. Però a vegades perds la perspectiva i et dona la sensació de que va ser com per casualitat.

I per què el nom de Higgins? Com se us va ocórrer?

Doncs té a veure amb el nom d’un personatge de la sèrie Magnum, on en Tom Selleck era el protagonista però tenia un majordom d’origen anglès que es deia Higgins. Tots som molt ochenteros i per això… dient noms un dia, se’ns va ocórrer aquest nom, de casualitat, i a tots ens va agradar (riem).

Com saps, la nostra iniciativa, La diferència multiplica, té per objecte també deixar constància de situacions que vivim en el nostre dia a dia, que resulten potser més complicades pel fet de ser dona. T’has trobat amb alguna situació difícil?

Doncs ja fa anys, sí havia tingut algun incident desagradable amb algun superior, però fa molt de temps.

El que sí he viscut és un cert paternalisme. Potser perquè era jove i era noia.

He viscut també actituds on et tracten com amb més cura, que llavors, mires des de fora, i veus que amb els nois, el tracte no és igual.

I després també he vist micro masclismes, en especial, de clients, com que et diuen algun piropo o similar. Són coses que quan et passen, se’t fa com estrany. Perquè no saps com gestionar o que penses que no haurien de passar. Però això és cert que ja no passa tant amb generacions més joves a la meva.

De lideratge femení versus masculí, consideres que hi ha punts forts i febles de cada un dels gèneres?

Sona a utòpic, potser, però he vist homes més analítics que dones al meu voltant. I amb analítics, també el què implica és que semblaria que hi ha menys empatia. Veig doncs, empatia entesa de diferents maneres. Potser tenir més cura de què dic i com ho dic a l’empleat o a qui sigui. No es pot generalitzar, però en el meu cas particular, sí que he vist que jo m’adonava de coses entre línies, mentre que els homes no. I llavors, la capacitat analítica està molt bé, però no tindria aquesta perspectiva.

Quins diries que han estat els teus principals èxits?

Per a mi, la capacitat de creure en una mateixa. Tenir autoconfiança. No només per feina sinó en qualsevol àmbit de la vida. Des d’aquí, també gaudeixes dels èxits o ho vius diferent.

Adonar-te que la fotografia d’un dia no representa tota la teva vida. Això serveix tant per les coses bones com les dolentes. Fa que aterris a la realitat.

T’has d’adonar també dels teus errors i saber com arreglar la situació.

Curiositats sobre la Diana:

Una afició. M’agrada molt llegir però en especial, la ciència ficció.

Un vici o defecte. Em costa molt estar en silenci. Sempre tinc quelcom de fons, música, una sèrie. Fins i tot, per anar a dormir. El soroll m’ajuda a concentrar-me.

Un viatge que hagis fet. Un a Brasil, que vaig fer amb quatre amigues i un altre a Xina, amb una altra amiga. Descobreixes un món nou, molt diferent del què estàs acostumada i una personalitat teva que no coneixies.

Un llibre favorit del qual hagin fet a més una pel·lícula. Un dels meus llibres favorits és El Juego de Elder, de Orson Scott Card. Em va agradar molt el llibre, però la pel·lícula no tant. En el fons, en tots els seus llibres hi ha una reflexió política o més filosòfica darrera.

Entrevista realitzada per Vanesa Alarcón, advocada especialitzada en IP&IT, sòcia de AGM Abogados, i publicada a la newsletter del Clúster Audiovisual de Catalunya l’abril de 2025.